Getting your Trinity Audio player ready...

Des d’Infermeres de Catalunya fa anys que advertim que el dèficit d’infermeres no és una escena puntual de l’estiu, sinó una crisi estructural que el sistema sanitari intenta maquillar fins que ja no pot més.

Quan arriben juny, juliol, agost i setembre, s’encenen els focus. Els titulars tornen. Les direccions miren els quadrants. Les agendes es tensionen. Els torns queden descoberts. I, de cop, sembla que algú hagi descobert una realitat nova:

falten infermeres.

Però aquesta pel·lícula no comença a l’estiu.

Comença molt abans.

Comença cada vegada que una infermera assumeix més pacients dels que pot atendre amb seguretat.
Cada vegada que una agenda es programa sense tenir en compte el temps real de cures.
Cada vegada que una professional allarga, compensa, reorganitza o aguanta perquè sap que darrere hi ha persones que necessiten atenció.
Cada vegada que el sistema confon compromís amb disponibilitat infinita.

L’estiu només és el moment en què cau el decorat.

Durant mesos, el sistema funciona perquè les infermeres sostenen el que no es veu: el seguiment dels pacients crònics, la prevenció de complicacions, les cures a domicili, l’atenció a la fragilitat, l’educació sanitària, l’acompanyament a les famílies, la detecció precoç del risc i totes aquelles intervencions que sovint no surten als grans discursos, però eviten ingressos, empitjoraments i patiment.

Quan hi ha infermeres, moltes coses no passen.

No es descompensa un pacient.
No s’infecta una ferida.
No es perd una oportunitat de detectar un problema a temps.
No queda sola una família que necessita orientació.
No es trenca del tot un sistema que ja fa massa temps que funciona al límit.

I, precisament per això, la seva feina sovint queda invisible.

Les dades del Consejo General de Enfermería tornen a posar xifres a aquesta realitat: Catalunya té una ràtio de 6,58 infermeres per cada 1.000 habitants, lluny de les 8,12 d’Europa. Barcelona, malgrat situar-se per sobre de la mitjana estatal, acumula un dèficit de 6.313 infermeres.

Però darrere de cada xifra hi ha una conseqüència.

Menys infermeres vol dir menys temps.
Menys temps vol dir menys cures.
Menys cures vol dir més risc.
I més risc vol dir pitjor qualitat assistencial per a la ciutadania.

Des d’Infermeres de Catalunya advertim que no acceptarem que la manca d’infermeres es presenti com una incidència de temporada. No és un problema de vacances. No és una dificultat puntual. No és una mala planificació d’última hora.

És el resultat d’anys de manca de previsió, de plantilles insuficients, de condicions laborals poc atractives i d’un reconeixement professional que encara no està a l’alçada del valor real de les cures.

Les infermeres no som figurants d’una sanitat que només ens necessita quan el sistema tremola.

Som protagonistes essencials de l’atenció sanitària.

I si el sistema només ens veu quan faltem, és perquè durant massa temps ha donat per descomptat que sempre hi seríem, sostenint-ho tot en silenci.

Per això exigim mesures reals i urgents: plantilles suficients, ràtios segures, millora de les condicions laborals, reconeixement professional, estabilitat, fidelització del talent i una planificació sanitària que deixi de funcionar a cop d’improvisació.

Perquè aquesta pel·lícula ja l’hem vista massa vegades.

I el final, si no es prenen decisions valentes, el pagarà la ciutadania.

Sense infermeres no hi ha sistema sanitari.
I sense condicions dignes, no hi haurà prou infermeres per cuidar la població.