La sempre controvertida figura de l’indefinit no fix a l’administració no representa una solució vàlida a la temporalitat abusiva al sector públic, sent la fixesa dels llocs de treball una opció més adequada. Breu anàlisi de la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, coneguda com a cas UNED.

Quina és la resposta més adequada per combatre la temporalitat fraudulenta a les administracions públiques? Aquesta és, grollerament resumida, la pregunta que el magistrat López Parada del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha traslladat mitjançant una brillantment construïda qüestió prejudicial on es referia a les circumstàncies concretes de tres casos pendents de resolució per part del tribunal madrileny. Una varietat de casuístiques que han servit al magistrat per exposar les diferents fórmules i estratègies adoptades per la legislació i la jurisprudència per, suposadament, sancionar i corregir l’ús abusiu de les figures de temporalitat per part d’administracions i empreses públiques demanant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea si alguna d’aquestes mesures podia ser considerada suficient per satisfer les exigències de la legislació comunitària.

Davant d’aquestes preguntes, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha afirmat que les treballadores en situació de temporalitat fraudulenta han de ser declarades fixes? No exactament, però sí que considera que aquesta és una opció que «podria constituir una mesura» efectiva per evitar i sancionar l’abús de la temporalitat, tal com ara veurem.

Indefinit no fix, suficient per combatre la temporalitat?

A criteri del TJUE, la creació jurisprudencial de la figura de l’indefinit no fix, permanentment envoltada de debat i controvèrsia, no aporta una solució vàlida a l’exigència comunitària de combatre la temporalitat sense justificació objectiva. Entre altres coses, perquè la sentència UNED declara amb tota fermesa que la naturalesa del contracte indefinit no fix és de durada determinada, atès que la seva vigència està inevitablement vinculada a l’obligació de l’Administració de seguir els procediments legalment establerts per cobrir amb caràcter definitiu la plaça ocupada pel treballador indefinit no fix. D’aquesta forma, la cobertura de la plaça suposa l’extinció de la relació laboral tret que el mateix treballador hagi participat en el procés de selecció i obtingut la seva adjudicació. La mera denominació d’indefinit no fix no sostreu la condició de temporal del contracte i, per tant, la seva pervivència en el temps no és compatible amb la legislació comunitària a conseqüència de l’incompliment per part de l’Administració del deure de donar cobertura a la plaça en un termini inferior a tres anys.

Una indemnització taxada és sanció suficient?

La qüestió prejudicial també interrogava sobre la indemnització que percep actualment el personal laboral de l’Administració en cas de veure extingida la seva relació laboral. Així, es preguntava si abonar una indemnització de 20 dies de salari per any treballat amb el topall d’una anualitat a les persones que veuen extingida una relació laboral amb l’administració que s’ha perllongat durant més de tres anys i que, per tant, estava ja configurada en situació de frau de llei podia ser una mesura vàlida per evitar l’ús abusiu de la temporalitat. I la resposta del TJUE torna a ser negativa en considerar que aquesta indemnització no és una sanció efectiva enfront de la temporalitat injustificada. Raona el TJUE que el pagament d’aquesta indemnització no sanciona (com exigeix la normativa comunitària) la temporalitat fraudulenta des del moment que el pagament dels 20 dies està previst també per a qualsevol treballador o treballadora de l’Administració que perdi el lloc de treball per amortització o cobertura definitiva de la plaça, encara que no existís temporalitat abusiva i s’hagin satisfet els terminis legalment previstos. Per tant, en no fer cap distinció entre el caràcter legítim o abusiu de la temporalitat, el pagament de la indemnització no és suficient per prevenir o sancionar els abusos derivats de la utilització fraudulenta de contractes de durada determinada.

La convocatòria de processos de selecció és una sanció per a les Administracions infractores?

Així ho ha entès la mateixa Administració, que va impulsar els anomenats processos d’estabilització per tal de satisfer, segons es deia, les exigències comunitàries en matèria de prevenció i sanció de l’abús de temporalitat. Però el TJUE respon a la qüestió prejudicial del TSJM en un sentit molt diferent. Considera que la convocatòria de processos de selecció seria una mesura efectiva per prevenir la temporalitat fraudulenta, però recorda que aquests processos no acostumen a convocar-se de forma freqüent ni complint els terminis fixats normativament. A banda, i en referència al procés d’estabilització, considera el TJUE que la convocatòria «no eximeix els estats membres del compliment de l’obligació d’establir una mesura adequada per sancionar degudament la utilització abusiva de successius contractes i relacions laborals de durada determinada» atès que «aquests processos, que tenen un resultat incert, també estan oberts, en general, als candidats que no han estat víctimes d’aquest abús» i la convocatòria «és independent de qualsevol consideració relativa al caràcter abusiu de la utilització de contractes de durada determinada».

Així doncs, un concurs obert a la participació de qualsevol persona que compleixi els requisits per poder fer-ho i que pot resultar en el fet que la persona víctima de temporalitat abusiva acabi perdent la feina pot corregir la present situació, però no és suficient per complir amb l’obligació de sancionar les administracions infractores ni protegir el personal que ha patit aquesta temporalitat injustificada.

És la fixesa l’única solució?

La figura de l’indefinit no fix no pot combatre l’abús de la temporalitat pel fer de tenir ella mateixa naturalesa de relació laboral temporal. El pagament d’una indemnització taxada tampoc ho fa si s’estableix sense tenir en compte l’existència o no de frau. La convocatòria de processos per cobrir les places no és una alternativa vàlida quan aquests processos es configuren al marge de qualsevol consideració respecte a les persones en situació de temporalitat irregular. Sent així, si cap de les opcions anteriors satisfà les exigències comunitàries, quina opció seria la vàlida? Només la fixesa dels llocs de treball?

El TJUE no diu en la seva sentència que considerar com a treballadors fixos les persones que han superat el termini de 3 anys amb una relació de durada determinada sigui l’única opció vàlida, però sí que afirma que la fixesa pot ser una solució suficient i compatible amb la legislació comunitària. I aquesta consideració pot representar un veritable terratrèmol que obre infinitat d’interrogants sobre què pot passar d’ara endavant.

Primer el TSJM, després el Tribunal Suprem

Correspondrà ara al Tribunal Superior de Justícia de Madrid resoldre els tres casos pendents sobre els quals va versar la qüestió prejudicial adreçada al TJUE, tot i que abans que ho faci (presumiblement instant la consideració de treballadors fixos dels treballadors afectats) el Jutjat Social 26 de Madrid ha invocat la sentència del TJUE per dictar una sentència on estableix la condició de fix per a una treballadora de l’Administració en situació de temporalitat abusiva.
Amb posterioritat a què dicti sentència el TSJM, serà el Tribunal Suprem qui es pronunciï sobre la qüestió i caldrà veure en quin sentit ho fa, doncs, a priori, la sentència del TJUE contradiu frontalment la doctrina que l’Alt Tribunal ha vingut sostenint en el decurs del temps.

A l’espera de conèixer en quin sentit es pronuncien aquests tribunals i com adopten el criteri del TJUE, tot indica que d’ara endavant, les persones que ostentaven de fet o de dret la condició de treballadors indefinits no fixes i vegin extingida la seva relació laboral per cobertura de la plaça podrien reclamar judicialment que l’extinció tingui la consideració d’acomiadament improcedent. També sembla lògic imaginar que existeix fonament per tal que les persones amb una relació indefinida no fixa amb una antiguitat superior als tres anys puguin exigir el reconeixement de la naturalesa «fixa» del seu contracte. Però aquestes encara són conjectures, no pas certeses. Al cap i a la fi, l’existència d’una relació laboral amb l’Administració que no estigui subjecta a termini ni derivi d’un procés selectiu compatible amb el principi d’igualtat en l’accés a la funció pública podria ser considerada una anomalia a corregir, per molt que estiguem parlant exclusivament de personal laboral i que des de fa dècades el Tribunal Constitucional defensi que el principi constitucional d’igualtat, mèrit, capacitat i publicitat no és d’aplicació al personal laboral sinó exclusivament al personal funcionari. Una qüestió sobre la qual és necessari insistir, perquè la sentència del TJUE i la qüestió prejudicial refereix en exclusiva al personal laboral, sense que es pugui pretendre extrapolar les possibles conseqüències a les funcionàries interines ni hi hagi cap raó per suposar que la sala Contenciosa- Administrativa modifiqui el seu criteri actual.

Com veiem, encara molts (massa) interrogants que no permeten donar per resolta la gravíssima problemàtica de l’abús de la temporalitat per part de les Administracions.

ACTUALITZACIÓ, 7 DE MARÇ DE 2024

Mitjançant un breu comunicat, el ple de la Sala Quarta del Tribunal Suprem ha anunciat que «ha acordat iniciar les actuacions a fi de formular una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea» per «l’existència d’importants dubtes sobre el seu abast [de la sentència del TJUE] en determinats aspectes».

Per tant, és previsible que encara trigarem a conèixer quin és el criteri definitiu (?) de l’Alt Tribunal sobre la matèria.

Anàlisi jurídica elaborada pels advocats Col·lectiu Ronda